És un text breu però ple de matisos, com diu la M.Dolors Vinyoles ( la nostra professora), i que ara m'agradaria comentar.
Per qui no vagi a les nostres classes, us diré que el text al que ens referim, es el següent:
Per qui no vagi a les nostres classes, us diré que el text al que ens referim, es el següent:
Referint-se a la Júlia Quintana:
Mai no s'havia trencat el fil misteriós que l'unia a la dona. Enmig dels tràngols més durs, era ella qui realment l'havia sostingut fins i tot sense dir-li res, com el dia que ell va desembarcar del llaüt miravetà després de la bogeria de la mort de la filla i va trobar la Júlia al moll. Els seus sentiments van cristal·litzar aleshores:hagué de fugir sense mirar-la per poder contenir la força que l'empenyia a abraçar-la i sentir que cada partícula del seu cos i de la seva ànima es fonia amb les d'ella. S'adona que l'estimava amb els ulls, amb la pell, amb el membre, amb l'esment, amb el cor, amb el ossos, amb els músculs. Aquella saó, pressentida per la seva dona abans que ell mateix en tingués consciència, l'amarà de cap a peus sense remei. Va durar sempre: en tenia prou d'entreveure-la pel carrer per sentir-se trasbalsat. Ara la Júlia se n'anava, desapareixia de la vida desfeta amb els molls plens de vaixells morts, i ell intuïa que no la tornaria a veure.
Comentari:
No és un fet puntual que el Jesús Moncada s'expresi de forma tan poc convencional, amb un punt d'acidesa si cal, i entrant suaument amb les descripcions però al mateix temps en tal realisme que sembla fins i tot que coneixem els seus personatges i les seves vides com si fossin gent a la que veiessim cada dia.
Aqui en el text que ens ocupa, el escriptor fa un retrat tan clar i contundent dels sentiments del Nelson, que de tan forts que son traspasan visceralment al lector com si d'un tallant es tractés.
Home de poques paraules ( El Nelson), silenciòs i amollat per uns fets que l'entristeixen, s'estavella contra ell mateix al adornar-se'n que sense la Júlia el món deixava de tenir sentit, perquè l'esencia d'aquella dona l'havia portat a sobreviure, a recorrer el riu i a ser un home fort fins aleshores.
Es com si de un sol glop es beves tota l'aigüa dels molls, despertant-li la febre i la bogeria d'una inconsciència dormida que la portat a cada pas a trobar-se amb ella.
El escriptor entenedor de la importancia de la posada en escene (del lloc ons els seus propis personatges s'encarregan de fer-lo arribar) , i jugant amb aquella subtilessa que el caracteritza gosa, posant al limit al lector, en aquesta aposta dels sentiments que com una espiral que t'envolta, no et deixa indiferent.
Mai no s'havia trencat el fil misteriós que l'unia a la dona. Enmig dels tràngols més durs, era ella qui realment l'havia sostingut fins i tot sense dir-li res, com el dia que ell va desembarcar del llaüt miravetà després de la bogeria de la mort de la filla i va trobar la Júlia al moll. Els seus sentiments van cristal·litzar aleshores:hagué de fugir sense mirar-la per poder contenir la força que l'empenyia a abraçar-la i sentir que cada partícula del seu cos i de la seva ànima es fonia amb les d'ella. S'adona que l'estimava amb els ulls, amb la pell, amb el membre, amb l'esment, amb el cor, amb el ossos, amb els músculs. Aquella saó, pressentida per la seva dona abans que ell mateix en tingués consciència, l'amarà de cap a peus sense remei. Va durar sempre: en tenia prou d'entreveure-la pel carrer per sentir-se trasbalsat. Ara la Júlia se n'anava, desapareixia de la vida desfeta amb els molls plens de vaixells morts, i ell intuïa que no la tornaria a veure.
Comentari:
No és un fet puntual que el Jesús Moncada s'expresi de forma tan poc convencional, amb un punt d'acidesa si cal, i entrant suaument amb les descripcions però al mateix temps en tal realisme que sembla fins i tot que coneixem els seus personatges i les seves vides com si fossin gent a la que veiessim cada dia.
Aqui en el text que ens ocupa, el escriptor fa un retrat tan clar i contundent dels sentiments del Nelson, que de tan forts que son traspasan visceralment al lector com si d'un tallant es tractés.
Home de poques paraules ( El Nelson), silenciòs i amollat per uns fets que l'entristeixen, s'estavella contra ell mateix al adornar-se'n que sense la Júlia el món deixava de tenir sentit, perquè l'esencia d'aquella dona l'havia portat a sobreviure, a recorrer el riu i a ser un home fort fins aleshores.
Es com si de un sol glop es beves tota l'aigüa dels molls, despertant-li la febre i la bogeria d'una inconsciència dormida que la portat a cada pas a trobar-se amb ella.
El escriptor entenedor de la importancia de la posada en escene (del lloc ons els seus propis personatges s'encarregan de fer-lo arribar) , i jugant amb aquella subtilessa que el caracteritza gosa, posant al limit al lector, en aquesta aposta dels sentiments que com una espiral que t'envolta, no et deixa indiferent.
Breus i encisadoras, aquestes lineas recullan com un abraç , l'expressió més palpitadora de l'amor sense embussos del Nelson i la Júlia.
No hay comentarios:
Publicar un comentario