III Part del llibre "CENDRE DE CALENDARI"

Del II capitol de Cendre de Calendari.

LES ACABALLES.

Anaven per terres aspres
deixant enrere la cremor de la fugida
mentre el sol dominant
inflamava records
que barboteixaven indefallibles.

Els camins
s'anaven fent cotidians
i el batec del seus cors
cap a la vila
ressonava entre els turons,
posseits per una calitja
germinada de tristor.

Les rodamentes dels vehicles
a prou fet enmudeixen les penes,
alleugerides per la tornada.
Es claven punets
com la terra ferma
com las oliveras i les figueres
vora el Cinca i el Segre.

Tot s’estabella
contra la quietud terbolà
de la dictadura.
La gent muda calladament
un aire irrespirable,
un desti negre
un infern de lignit.

COMENTARI del amor del Nelson per la Júlia.

És un text breu però ple de matisos, com diu la M.Dolors Vinyoles ( la nostra professora), i que ara m'agradaria comentar.
Per qui no vagi a les nostres classes, us diré que el text al que ens referim, es el següent:

Referint-se a la Júlia Quintana:
Mai no s'havia trencat el fil misteriós que l'unia a la dona. Enmig dels tràngols més durs, era ella qui realment l'havia sostingut fins i tot sense dir-li res, com el dia que ell va desembarcar del llaüt miravetà després de la bogeria de la mort de la filla i va trobar la Júlia al moll. Els seus sentiments van cristal·litzar aleshores:hagué de fugir sense mirar-la per poder contenir la força que l'empenyia a abraçar-la i sentir que cada partícula del seu cos i de la seva ànima es fonia amb les d'ella. S'adona que l'estimava amb els ulls, amb la pell, amb el membre, amb l'esment, amb el cor, amb el ossos, amb els músculs. Aquella saó, pressentida per la seva dona abans que ell mateix en tingués consciència, l'amarà de cap a peus sense remei. Va durar sempre: en tenia prou d'entreveure-la pel carrer per sentir-se trasbalsat. Ara la Júlia se n'anava, desapareixia de la vida desfeta amb els molls plens de vaixells morts, i ell intuïa que no la tornaria a veure.

Comentari:

No és un fet puntual que el Jesús Moncada s'expresi de forma tan poc convencional, amb un punt d'acidesa si cal, i entrant suaument amb les descripcions però al mateix temps en tal realisme que sembla fins i tot que coneixem els seus personatges i les seves vides com si fossin gent a la que veiessim cada dia.
Aqui en el text que ens ocupa, el escriptor fa un retrat tan clar i contundent dels sentiments del Nelson, que de tan forts que son traspasan visceralment al lector com si d'un tallant es tractés.

Home de poques paraules ( El Nelson), silenciòs i amollat per uns fets que l'entristeixen, s'estavella contra ell mateix al adornar-se'n que sense la Júlia el món deixava de tenir sentit, perquè l'esencia d'aquella dona l'havia portat a sobreviure, a recorrer el riu i a ser un home fort fins aleshores.
Es com si de un sol glop es beves tota l'aigüa dels molls, despertant-li la febre i la bogeria d'una inconsciència dormida que la portat a cada pas a trobar-se amb ella.

El escriptor entenedor de la importancia de la posada en escene (del lloc ons els seus propis personatges s'encarregan de fer-lo arribar) , i jugant amb aquella subtilessa que el caracteritza gosa, posant al limit al lector, en aquesta aposta dels sentiments que com una espiral que t'envolta, no et deixa indiferent.

Breus i encisadoras, aquestes lineas recullan com un abraç , l'expressió més palpitadora de l'amor sense embussos del Nelson i la Júlia.

Segona part: L'Illa dels tretze sants. Capitol III

Possibilitat de recorra el temps condicional.

Records del Nelson i la Carmela que es creuen fent un recurs temporal molt curiòs.

Expossició dels meus propis records a las possibilitats d'un futur hipòtetic.

Septembre de 2003.

Si l'alenada de memòria amarga l'hagués envoltat, si li hagués fet reviure el moment d'aquelles hores abans de plegar del treball per anar a retrobar-se amb ell, s'havessin fos els minuts en un goteix lent e imperceptible, quasi bé aturant-se, on el món i tot el que l'envoltava hauria de convertir-se amb un teló gentanti i obscur com la seva por.

Tota ella es mouria a partir d'aquell precis instant de la trucada, com ànima amb pena per tota la ciutat. Ja rés la faria retornar al món dels vius.